El Suprem tomba les costes en els procediments tributaris que va crear la Hisenda de Montoro per considerar-les una "taxa" o "sanció". La sentència conté dures crítiques al Fisc per crear "inseguretat jurídica".

El Suprem ha anul·lat les costes en els procediments tributaris, amb el que els plets amb Hisenda seran gratis a partir d'ara. Així ho ha establert el Tribunal Suprem (TS) en una sentència que dóna la raó a l'Associació Espanyola d'Assessors Fiscals (Aedaf) i anul·la l'article 51.2 del Reial decret 1073/2017, que va aprovar la Hisenda de Cristóbal Montoro el 29 de desembre de 2017. Crida l'atenció que la fallada conté asseveracions molt dures amb Hisenda i amb el legislador per no respectar el principi de seguretat jurídica (veure suport al final de la notícia).

El TS no discuteix la improcedència de la costes en si mateixes, que en tot cas podrien ser objecte de qüestió de constitucionalitat, i considera que el valor de les al·legacions de Aedaf sobre la seva improcedència en sentit general "és el de mera opinió, legítima per descomptat però sense força jurídica". No obstant això, conclou que el model de costes que va idear Montoro és nul perquè suposa un sistema genèric, "desvinculat del procediment", amb el que en lloc d'una costa processal es converteix en "taxa" o "sanció".

Hisenda les va quantificar en un percentatge del 2% de la quantia de la reclamació, amb un mínim de 150 euros per a les reclamacions o recursos resolts per òrgan unipersonal i de 500 euros per als quals es resolguin per òrgan col·legiat. En cas de reclamacions de quantia indeterminada, les costes es quantificarien en les quanties mínimes referides. Aquestes quanties podien actualitzar-se per Ordre Ministerial.

Contra la condemna a costes no cabia cap recurs administratiu, sense perjudici de la seva revisió juntament amb el recurs d'alçada que pogués interposar-se.

La Llei General Tributària estableix que el procediment econòmic-administratiu serà gratuït, però que pot regular-se que hi hagi costes per als casos que el tribunal econòmic-administratiu estimi oportuns.

El recurrent va al·legar que la regulació d'aquestes costes hauria de fer-se mitjançant una llei, ja que excedeix els límits d'un Reial decret. Va destacar que el procediment és dirigit i resolt per la pròpia Hisenda, que és obligatori per a accedir a la via judicial i que aquestes costes no poden ser impugnades, a diferència de les judicials. Va considerar que fixar llindars mínims i no màxims resultava dissuasiu i desproporcionat.

Per a l'Advocacia de l'Estat, les costes són una prestació a satisfer pel mal ús del procediment tributari.

Al Suprem li crida "poderosament l'atenció", i li "posa sobre avís" que el gruix de la polèmica suscitada entre les parts se centri en descobrir la naturalesa jurídica que amaga el concepte legal de "les costes". Discuteixen si es tracta d'una taxa, una mesura sancionadora, una prestació patrimonial de caràcter públic no tributari, i fins i tot d'un recàrrec; la qual cosa creu que resulta "superflu". "Les costes del procediment -sense perjudici que la seva configuració normativa contingui dins del conjunt de despeses els uns o els altres elements, la qual cosa en aquest cas s'antulla especialment convenient d'identificar, ja que es parteix del pressupost que el procediment econòmic administratiu és gratuït-, són només això, costes del procediment, ni taxes, ni mesures sancionadores, ni prestacions patrimonials de caràcter públic no tributari", diu.

Succeeix, no obstant això, entén la sentència, que l'article impugnat, "en tant quantifica l'import de forma general i abstracta desvinculant-lo del concret procediment en el qual es produeix les despeses a sufragar i prescindint d'aquests, en tant que es desconnecta dels costos del concret procediment, li fa perdre la seva veritable naturalesa, perquè ja no podem estar parlant de costes del procediment, sinó [...] cal identificar-les com a taxa, com a mesura sancionadora o com a prestació patrimonial de caràcter públic no tributari, i de ser alguna d'aquestes figures el que és evident és que no poden ser costes del procediment".

La sentència conclou que l'article impugnat "ve a negar a les costes del procediment la seva condició de tal, i advoca perquè se les considera una prestació patrimonial de caràcter públic no tributari". La qual cosa li porta a anul·lar-les.

La pilota queda damunt de la teulada d'Hisenda, que pot tornar a regular aquestes costes. Esaú Alarcón, advocat membre de Aedaf que ha dirigit el recurs, assenyala que el Suprem planteja aquí que aquest desenvolupament en tot cas no podrà fer-se mitjançant un decret sinó en una llei.

El Suprem alerta d'una "profunda inseguretat jurídica" en l'àmbit fiscal

La sentència que anul·la les costes en el procediment tributari conté nombrosos advertiments del Suprem sobre la inseguretat jurídica que detecta en les lleis fiscals, amb dures crítiques a Hisenda i al legislador.

L'Alt Tribunal subratlla que la seguretat jurídica és un dels principis bàsics de l'ordenament jurídic, per al que es recolza en sentències del Tribunal Constitucional que la defineixen com a "suma de certesa i legalitat, jerarquia i publicitat normativa, irretroactivitat del no favorable, interdicció de l'arbitrarietat", i que implica que el legislador "ha de perseguir la claredat i no la confusió normativa [...] que els ciutadans sàpiguen a quins atenir-se".

L'Alt Tribunal destaca que vol plantejar aquestes reflexions abans d'analitzar la pretensió de Aedaf d'anul·lar les costes, ja que creu pertinent alertar que "és sentir comuna la profunda inseguretat jurídica i incertesa social provocada, entre altres factors, per la imprecisió de les normes jurídiques. El que es manifesta de manera molt significativa en l'àmbit fiscal".

Adverteix que "cal observar en l'elaboració normativa, amb habitualidad, la utilització de conceptes i categories perfectament definits i delimitats per la ciència jurídica tributària, que en el seu desenvolupament en el text normatiu delimiten contorns que s'allunyen del concepte o categoria enunciat per a acabar definint o mostrant una figura fiscal diferent". A vegades, diu, "sembla que aquesta tècnica respon a meres llacunes o a pròpies complexitats conceptuals d'una determinada figura tributària, altres, no obstant això, descobreixen una finalitat directament dirigida a salvar obstacles que farien inviable la seva aplicació". Així, "es presenten com a impostos el que constitueixen veritables taxes o viceversa, es juga amb la imposició directa o indirecta, o amb els tributs extrafiscales".

Per al Suprem, en suma, la "immediata certitud" en el desenvolupament de les normes "no és un desideràtum sinó una exigència jurídica connectada directament amb el principi de seguretat jurídica i l'incompliment de la qual ha d'implicar les conseqüències jurídiques que l'ordenament reserva a les fallides constitucionals".

Font: expansion.com