Historia de la procura

Pel D.R.A.E., procurador, del llatí Procurator, és el “professional del dret que, en virtut d'apoderament, exerceix davant jutjats i tribunals la representació processal de cada part”. Tal representació ha de ser entesa en sentit batego, ja que no només es tracta d'una representació física en certs tràmits jurídics sinó que inclou l'assistència tècnica a l'advocat darrere de la defensa dels interessos d'un client comú, així com l'assistència i consell al propi client.

El fenomen de la representació en judici i amb ell el “ofici” de Procurador, neix a Roma gràcies a l'adveniment del sistema formulari i l'aparcament d'anteriors mètodes consuetudinaris en l'aplicació de la Justícia. Apareix en el si del Dret Romano, dada que avala en bona mesura el seu desenvolupament i ferma implantació al llarg dels segles, i s'alia des d'un primer moment amb el concepte de representació processal, ús jurídic en el qual entronca la funció tècnica del Procurador.

El codi legislatiu alfonsino és el lloc en el qual es consolidarà de forma definitiva la figura del Procurador, distingint i afermant la separació entre la defensa i la representació, això és, entre el advocator (Advocat) i el personero (Procurador), en un procés que continuarà el seu desenvolupament als segles posteriors.

Senado de roma

Els primers col·legis

L'Edat Mitjana es caracteritza per una disposició de la gairebé totalitat dels estaments socials, i especialment entre els membres de les diferents professions, a constituir-se en associacions de caràcter gremial. Els Col·legis Professionals sorgeixen, en general, a partir dels gremis com a grups professionals per defensar els seus interessos enfront de l'Estat, emergint amb la configuració actual durant les dècades vuitena i novena del segle XIX. Els Col·legis de Procuradors d'Espanya no sorgeixen amb les característiques actuals fins a mitjan segle passat, amb la finalitat d'organitzar la professió. Fins a aquest moment, els Procuradors no actuaven independentment, ja que existien organitzacions supraindividuales que aglutinaven als quals exercien la representació de les parts en el procés. El fet que el Procurador sigui una figura amb una presència cada vegada més important en el procés judicial, augmenta la seva consciència de pertinença a un grup professional específic i afavoreix les idees asociacionistas. Un primer intent en tal adreça va tenir lloc l'any 1279 a Tortosa, amb l'aparició del Llibre dels Costums, codi de caràcter professional en el qual els Procuradors s'atorgaven el títol de senyor del pleyt.
Al segle XVI, sorgeixen aquestes organitzacions que tendeixen a determinar les bases de la professió. Són antecedents dels Col·legis actuals el Col·legi de Procuradors Causídicos de Saragossa creat l'any 1396, el Col·legi de Notaris Causídicos de Girona que data de l'any 1409, la Confraria o Causa Piula de Procuradors de Barcelona aprovada mitjançant privilegi pel Rei Fernando el Catòlic l'any 1512, el Col·legi de Procuradors de Madrid autoritzat pel rei Felipe II en 1574, o, finalment, el Col·legi de Procuradors Causídicos de la ciutat de Mataró en 1774.

L'empremta que la religió imprimiria en aquestes agrupacions era molt poderosa, com ho demostra el fet que les seves primeres denominacions anessin les de Confraries i que la major part dels seus ordenances s'ocupessin d'aspectes d'índole religiós així com del cerimonial litúrgic que havia d'acompanyar a les seves reunions, sempre a l'empara d'una missa. Només molt lentament aconseguiran els confrares- Procuradors anar minvant el pes del component espiritual per augmentar el terrenal. Dit d'una altra manera, s'avança, encara amb lentitud, cap a la professionalització de tot allò que envolta al Procurador, alguna cosa que podem apreciar amb meridiana claredat en comparar l'evolució dels textos que conformen les diferents ordenances col·legials.

És necessari fer notar que els Col·legis professionals en general, i els de els Procuradors dels Tribunals en particular, no sorgeixen de manera espontània si una raó oportuna. La necessitat de defensar els interessos professionals conjuminant als quals exercien la mateixa funció, la urgència de perseguir l'intrusisme professional, la cura de l'eficàcia dels quals desenvolupen la professió en benefici de la justícia, la necessitat d'articular un sistema disciplinari amb la finalitat de cuidar del compliment estricte dels deures professionals, entre altres raons, han estat les que al nostre judici van determinar el naixement dels mateixos.

La citada professionalització es reflecteix també en l'augment considerable de la legislació que afecta als Procuradors. Sota els Reis Catòlics es donen successivament tres textos que contemplen a aquells: les Ordenances Reals de Castella o Ordenament de Montalvo (1484), les Ordenances donades a Còrdova per a la Cort i Chancillería de Valladolid (1485) i les de Medina (1489).

Reyes Católicos

Al costat del desenvolupament de mesures relatives a la deontologia professional, apareixen unes altres que tracten de controlar el nombre d'individus que poden exercir en qualitat de Procuradors, la qual cosa ens posa sobre avís sobre l'existència d'un major nombre de professionals del que la taxa de població podia assimilar.

No és d'estranyar així que als segles XVI I XVII es dictessin múltiples “pragmàtiques per perseguir l'intrusisme fins a aconseguir que l'ofici de Procurador es patrimonialice i passada a vendre's com altres càrrecs o ocupacions”. Això suposa la implantació del sistema basat en el numerus clausus, en restringir-se de forma dràstica el volum d'individus que poden obtenir el títol i, en conseqüència, practicar la seva labor professional. Aquesta mercantilización, iniciada per Felipe II i que perviurà fins a finals del segle XIX, suposa en la pràctica l'entrada del Procurador al món dels oficis alienats, això és, venuts per la Corona a canvi d'importants summes de diners, i que posteriorment podien es revenuts pels seus titulars. Amb la implantació d'aquest sistema s'acreix la relació entre Procuradors i diners, relació per altra perillosa en establir-se en virtut de l'adquisició mitjançant compra d'un càrrec en el qual bona part dels seus nous propietaris tan sols veien un eficaç instrument al servei de la seva creixença personal.

Gran part de la problemàtica anterior trobava el seu origen en la imprecisa definició de les quantitats que per un determinat treball havia de percebre el professional. L'estimació s'efectuava a través de dades objectives, és a dir, segons les peculiaritats de cada cas considerat aquest de forma única i individual, sense que existís un barem que permetés quantificar les quantitats que havien de rebre's. Si bé és cert que amb anterioritat s'havien dictat diverses pragmàtiques relatives a la moderació dels salaris d'Advocats i Procuradors, cas de la concedida per Carlos I en les Corts de Montsó de 1542, i que no era sinó reproducció de la donada en 1503 per Isabel la Catòlica per a Castella, no ho és menys que aquestes lleis mai van aconseguir la unificació dels seus emoluents. La inexistència de taules aranzelàries provocava així una difícil situació que va venir a remeiar-se en part amb la publicació el 6 d'octubre de 1640 de les Ordenances de la Nunciatura Apostòlica, que si ben eren només aplicables als Procuradors de la Nunciatura, van asseure un sòlid precedent en haver “estat la primera implantació aranzelària dels drets dels Procuradors”.

Caldrà esperar fins a l'any 1782 perquè el conjunt dels Procuradors espanyols es regeixi per un únic aranzel, la qual cosa permetrà la unificació a efectes pecuniaris de l'acompliment de la procura en tot el territori peninsular i evitarà els constants litigis i enfrontaments que fins a aquesta data i per aquest motiu es provocaven davant els tribunals.