Els MASC davant el Tribunal Constitucional: crònica d'una crisi anunciada
El jutge Pérez també va identificar l’àmbit en què sorgirien les principals complicacions: els procediments de família. La llei estableix, d’una banda, que no és possible transigir sobre qüestions que afecten menors, fet que va generar dubtes sobre l’aplicabilitat dels MASC a aquest tipus de procediments. No obstant això, tant les juntes de jutges com els lletrats de l’Administració de Justícia que s’han reunit sobre aquesta qüestió coincideixen que els MASC són, en termes generals, aplicables als procediments de família.
Tanmateix, persisteixen dubtes en determinats supòsits concrets, especialment en aquells relacionats amb l’adopció de mesures provisionals. Precisament aquesta contradicció és la que aprecia el jutge González Díaz: la LO 1/2025 imposa l’obligació d’intentar un MASC fins i tot quan la matèria litigiosa no pot ser lliurement disposada per les parts, en tractar-se de qüestions regulades per normes de ius cogens, com ara la custòdia, els aliments i el règim de visites dels menors.
Un laberint processal sense sortida al Suprem
Són moltes les veus que, des de fa mesos, reclamen una aplicació homogènia dels criteris relatius als MASC entre les 48 audiències provincials espanyoles. Es podria pensar en el Tribunal Suprem com a instància unificadora; tanmateix, aquesta via no resulta viable. L’únic camí efectiu per assolir la unificació de criteri desitjada passa per la interposició d’un recurs davant l’Audiència Provincial i, després de la seva eventual inadmissió, per la interposició d’un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, al·legant la vulneració del dret fonamental a la tutela judicial efectiva, reconegut a l’article 24 de la Constitució.
En aquest context, diverses audiències provincials estan optant per inaplicar o flexibilitzar l’exigència d’acudir prèviament a un MASC, en considerar que aquest requisit pot dificultar la protecció urgent dels menors i afectar el dret a la tutela judicial efectiva. Així, resolucions com les de l’Audiència Provincial de Navarra han revocat inadmissions de demandes, afirmant que la negociació prèvia no pot imposar-se de manera rígida.
Una burocràcia sobre allò evident
La incorporació dels MASC, concebuda per facilitar a la ciutadania un accés a la justícia més ràpid i accessible, sembla estar produint, en la pràctica, l’efecte contrari.
Durant anys, en la immensa majoria dels assumptes, els advocats intentaven assolir un acord abans d’acudir als tribunals; eren excepcionals els casos en què es presentava una demanda sense un intent previ de negociació. D’aquí ve la paradoxa que avui es planteja: des del 3 d’abril d’enguany, la manca d’acreditació formal d’aquesta negociació pot frustrar l’accés a la jurisdicció. Allò que abans constituïa una pràctica professional habitual i eficaç s’ha transformat en un requisit de procedibilitat que, en determinats supòsits, planteja interrogants pel que fa a la tutela judicial efectiva.
Una reflexió necessària
El dret d’accés a la justícia difícilment pot quedar supeditat, amb caràcter general, a l’acreditació prèvia d’un intent de MASC sense suscitar dubtes de constitucionalitat, atès que introdueix un requisit de procedibilitat que recau sobre el litigant en pràcticament totes les matèries.
Ara bé, aquest debat transcendeix allò estrictament tècnic-jurídic. Obliga a qüestionar-se si la legítima aspiració d’eficiència del sistema judicial pot justificar la introducció de barreres d’accés en àmbits especialment sensibles, on hi ha en joc drets fonamentals. La futura resolució del Tribunal Constitucional no només condicionarà l’abast i la configuració dels MASC, sinó que servirà per definir l’equilibri entre dos valors essencials del nostre Estat de dret: l’agilitat processal i la garantia efectiva de la tutela judicial.
